"La referencia a episodios de mi experiencia no responde a exigencias autobiográficas, sino al objeto de llevar al lector a entrar en contacto directo con los acontecimientos." Giorgio Antonucci (1)
Fos o no cert aquest afany (en alguna mesura segur que és cert), vaig pensar com quedarien els escrits eliminant-me com a "interlocutor" de les persones de les quals parlo. I em va semblar (em segueix semblant) que segurament els escrits perdrien versemblança.
Crec que potser perdrien versemblança perquè, el fet de fer visible el meu lligam en cada cas, potser afavoreix que allò que explico pugui ser percebut com a més real. És a dir, que aquesta presència facilita pensar que són històries viscudes, i no històries que potser jo només he sentit explicar, o que he llegit.
He parlat de "sensació de versemblança", perquè, òbviament, malgrat estar els textos escrits com ho estan (apareixent-hi jo "donant testimoni del que explico"), també podrien ser tots inventats. No seria cap novetat, hi ha qui inventa molt. En aquest sentit, l'únic que puc dir és que les històries "realment són reals" (i perdó per la redundància). Al marge, això sí, de les distorsions introduïdes sempre que ha calgut per tal d'emmascarar la identitat dels protagonistes, sobretot la d'alguns en concret.
A partir d'aquí, que cadascú pensi el que vulgui, en relació a l'autenticitat d'aquestes històries.
Hi ha també un altre fet obvi: algunes de les històries no es poden explicar (són "inexplicables") sense incloure la meva intervenció, ja que forma part de la història. Sobretot en alguns casos, "treure'm" del relat suposaria liquidar pràcticament la història. De manera que tot plegat no tindria sentit. És així, al marge que aquest fet pugui coincidir amb el meu eventual afany de protagonisme que ja he esmentat.
Hi ha un altre aspecte, que d'entrada no el tenia present i que en canvi ara em sembla el més important. Tal com he dit, aquestes històries estan relacionades (poc o molt) amb la meva pròpia història. I el cas és que jo sóc una persona corrent, podríem dir que "anònima", del munt. I a més no em dedico professionalment ni a la salut mental ni als serveis assistencials. I "malgrat tot", si puc explicar aquestes històries és perquè, sense fer res especial, aquestes històries s'han creuat en la meva vida.
O potser dit més acuradament: les puc explicar perquè quan me les he trobat "les he mirat", he estat atent. I aquí és a on volia arribar.
La vida de tots nosaltres està envoltada de vides tan diferents, sorprenents, tristes, tragicòmiques, doloroses, desesperades, aparentment anodines, estranyes, solitàries (i els adjectius que calgui afegir-hi) com les d'aquestes anotacions. Quan ens trobem amb aquestes històries (quan ens trobem "amb els protagonistes" d'aquestes històries, perquè l'important són els protagonistes i no els relats), llavors cadascú decideix què fa, cap a on mira i com, quina és la seva actitud.
Sense ànim d'alliçonar ningú, aquest podria ser el sentit (si cal que en tingui algun) d'aquests escrits. Fer visible aquesta realitat curiosa que, de manera quotidiana, ens envolta sense que sovint en siguem conscients.
--
(1) El prejuicio psiquiátrico, Katakrak Liburuak, 2018
--
Escrits anteriors relacionats:
https://horitzontal.blogspot.com.es/2017/09/escoltar.html
https://horitzontal.blogspot.com.es/2018/02/viatjar.html
--
Escrits anteriors relacionats:
https://horitzontal.blogspot.com.es/2017/09/escoltar.html
https://horitzontal.blogspot.com.es/2018/02/viatjar.html
