En una entrevista una dona explica que cal defensar el fet de viatjar com la millor manera de poder sortir dels nostres petits mons esquifits i respirar altres aires, altres pensaments, altres costums, altres emocions. I d'aquesta manera poder-nos adonar de la fragilitat de les nostres idees i del poc sentit dels nostres prejudicis. (1)
M'agrada el que diu, i alhora penso que totes aquestes virtuts del viatjar no obstant estan condicionades per l'actitud del viatjant: hi ha gent que ha viatjat molt i no ha après res. O pitjor, que de vegades el que ha après en lloc d'un enriquiment li ha suposat un empobriment, una consolidació o diversificació dels seus prejudicis previs.
A l'hora de viatjar, com a l'hora de tot, has d'estar atent i no anar amb presses: has d'assumir que assimilar el que et trobes i aconseguir la confiança dels altres de vegades pot ser una feina llarga, potser de mesos, o d'anys.
Hi ha moltes maneres de viatjar i molts països per visitar. Per exemple, jo cada setmana vaig a dos països diferents, i en cada un d'aquests països m'hi trobo reptes que em desafien i que alhora m'estimulen.
En un d'aquests països hi viu un conegut, i en l'altre una coneguda. Agafo l'autobús o el tren, i quan ens trobem (amb l'un, o l'altra), fem un cafè, i potser també un petit tomb. Cada un dels dos em desafia amb els misteris del país estrany i complicat que habita, el seu país de tempestes mentals, d'emocions desbordades i distorsions cognitives. Amb els seus escenaris d'obsessions, de pors, de pànic, de vegades de deliris... Unes climatologies amb les quals han de batallar cada dia, i que a mi, pel que sigui, m'han permès conèixer una mica.
Sens dubte els seus són els països més exòtics i estranys del món. Els més allunyats del món en què vivim nosaltres, "la gent raonablement normal", amb les nostres habituals i controlables manies i inquietuds. Sempre a anys llum dels moments de bogeria que poden viure aquestes persones (faig servir aquesta paraula, "bogeria", perquè elles també la fan servir).
Cada setmana faig aquests viatges i cada setmana intento fer-los amb l'atenció més gran. D'altra banda són viatges que tenen un benefici de doble direcció, perquè quan ens trobem, ells se senten una mica acollits, acompanyats, més o menys compresos. Alhora, a mi la seva confiança em suposa un enriquiment, que crec que em fa més prudent, menys categòric, més comprensiu. En general. I sobretot també més compassiu i càlid cap a ells i les persones com ells.
Cadascú viatja a on vol. Cadascú té les seves preferències, geogràfiques, climàtiques, urbanes, relacionals. Cadascú viatja a on vol, o a on pot. I cadascú de l'experiència de viatjar en treu el que en treu. Poc, molt, depèn.
De vegades quan ens fem grans ens acomodem. Espero que no em passi, i que em duri sempre la curiositat i el plaer de viatjar. Tant de bo sigui així.
--
(1) Mercedes Segura. La Vanguardia, La Contra, 29/01/2018
