Quan vaig conèixer el Mateu no en quedava res, del nen de tranquil i tímid que havia sigut. Llavors ell devia tenir ja més de vint anys, i em va sobtar el seu caràcter dur, com si estigués furiós amb la vida. Sorprenia la facilitat amb què reaccionava de vegades de forma irada, amb uns ulls en algun moment com embogits. Com si estigués tot ell electrificat.
No era fàcil estar a la seva vora, perquè no sabies mai en quin moment, i per quin motiu, podia explotar. Llavors jo no sabia res d'aquell episodi de la seva infantesa. No va ser fins bastant més tard que, de casualitat, a través d'una indiscreció d'una tercera persona, me'n vaig assabentar.
Els intents que el Mateu va anar fent per viure en parella van fracassar tots, a causa del seu caràcter i de les seves reaccions. I això va fer que cada vegada visqués més aïllat, sense relacions socials, sense amics.
Després, al cap de molts anys va començar a canviar. Després d'anys d'extrema solitud durant els quals encara s'havia anat endurint més, va fer una evolució sorprenent, el seu estat mental es va anar asserenant. De mica en mica. Sense l'ajuda de ningú.
Va seguir fent la seva vida solitària, però ja no se li veia als ulls aquella negror, aquella ràbia. Aquell dolor, perquè tota la ràbia i la fúria dels anys anteriors havien sigut la forma d'expressar el seu dolor.
M'agradaria saber com va aconseguir sortir del pou en el qual va estar vivint durant dècades. Però sé que si un dia li preguntés com s'ho va fer, segurament no m'ho explicaria (això, si és que m'atrevís a preguntar-li-ho).
Perquè el Mateu (fins i tot ara que se'l veu bé) fa anys que gairebé no parla, i quan ho fa, no parla mai de la seva vida.
