La Sofia té dinou anys. De vegades s'embolica amb el primer noi que troba pel carrer, o diu que no pot viure sense aquell altre noi que va conèixer fa una setmana (i que potser la maltracta). O d'un altre, del que havia dit que eren molt amics, de cop diu que ja no el suporta.
La Sofia fa anys que no estudia. Potser diu que buscarà una feina, però és incapaç de llevar-se per buscar-la. I si la troba potser li dura una setmana, o potser un dia.
Beu sovint, s'emborratxa sovint, i sovint també consumeix altres substàncies. Necessita diners "perquè necessita consumir". I s'enfada quan no té els diners que necessita. Quan els aconsegueix (de la forma que sigui, de vegades prenent-los als seus pares) llavors també està enfadada, perquè a causa del que s'ha pres té el cap descontrolat.
Potser diu als seus pares que els odia, quan no li donen el que ella demana (o exigeix). I els insulta, i potser els agredeix (alguna vegada han hagut d'acabar avisant la policia). I després potser els diu que li sap molt de greu (no sempre ho diu), que se sent molt desgraciada, que és una inútil.
Hi ha dies que s'autolesiona. Hi ha dies que té pensaments suïcides. De vegades ha fet intents de suïcidi, i alguna vegada ha acabat a l'hospital a causa d'algun d'aquests intents.
Ha anat perdent totes les amigues i amics, perquè és molt difícil aguantar les seves oscil.lacions emocionals, les seves demandes, els seus rebutjos, les seves fúries, les seves tristeses.
Quan està embogida pot intentar els canvis de vida més insensats, argumentant que són absolutament imprescindibles, i absolutament urgents. Com si a través del canvi de torn, del que sigui, hagués de trobar la tranquil.litat que anhela. Són unes iniciatives desesperades, guiades només per l'impuls "de fer alguna cosa". Unes iniciatives absurdes a causa de les quals encara se li complica més la vida.
La Sofia viu com si estigués muntada en un trenet de la por: se sent enduta per un trenet de fira que la porta per dins de túnels foscos, i ella sent que va rebent ensurts, cops d'escombra, i els crits dels dimonis i les bruixes. El trenet no para de donar voltes, i ella, com una nena petita, té una por immensa, una por que la desborda. Voldria baixar del trenet a causa de l'angoixa i la por, però no sap com, perquè el trenet no s'atura mai. No pot baixar perquè el trenet, els túnels i els dimonis estan a dins del seu cap.
O és com si la Sofia fos un gosset un dia de coets. Un gosset aterrit per les explosions dels petards, un gosset que busca desesperadament una forma de fugir i allunyar-se d'allí. Però s'estavella contra les portes tancades, i corre d'aquí cap allà, amb el cor accelerat, a punt d'explotar, amb els ulls esbatanats, embogit.
La Teresa i l'Andreu són els pares de la Sofia. No tenen cap opinió sobre si el que li passa a la Sofia és o no és una malaltia. Però saben que la vida familiar s'ha convertit en un infern. Saben que la Sofia pateix. I que fa patir. I que s'ha de fer alguna cosa amb aquests patiments. El de la filla i el seu. (1)
Han començat a fer el primer pas, acceptar la realitat. Han començat també a fer el segon pas, entendre aquesta realitat: no és que la Sofia sigui una fresca (encara que sovint ho sembli), és més complicat. Després d'acceptar i entendre, ara han de començar a aprendre la forma de gestionar aquesta situació tan difícil, aquesta filla. Perquè viure sempre a l'infern no hi ha ningú que ho aguanti.
--
(1) Conec els pares de la Sofia, de vegades hi parlo, però a ella no l'he vist mai, només en sé el que els seus pares m'han explicat.
