Tancat a dins de la caseta de l'ONCE del Raimon veig com va venent cupons als seus compradors habituals. M'he ficat a dins perquè a fora feia fresca, i perquè a més em venia de gust "veure el món" des d'aquesta perspectiva de persona engabiada, des de dins d'aquesta petita peixera plena de cupons penjats de cordills.
Quan em canso d'estar comprimit allà dins, i també per no distreure'l de la seva feina, li dic que me'n vaig a fer un tomb, i que quan ell plegui al migdia tornaré i anirem a dinar junts.
El Raimon no és cec, però fa gairebé trenta anys un camió li va passar pel damunt. Després de setmanes en coma i de moltes operacions per tal d'anar-lo apedaçant, ara és capaç de viure sol, de moure's sol pel carrer i de fer aquesta feina de venedor de cupons. Es veu que fa anys a l'ONCE faltaven venedors, i per això també agafaven persones amb altres discapacitats que no fossin la ceguesa.
Al Raimon l'accident no li va afectar només el cos, sinó també el cap. De vegades diu coses estranyes. Per exemple, li pregunto què fan els seus germans, i em diu que un va adoptar un nen rus. Em diu que la mare biològica d'aquell nen ja tenia molts fills, i que a més era molt gran, "que ja tenia 78 anys", i que per tant no es podia ocupar d'una altra criatura.
Quan m'ho diu li comento que 78 anys són molts anys, per parir, i ell em repeteix que sí, que tenia 78 anys. No insisteixo.
En un altre moment li pregunto quina relació té amb el seu fill, i em diu que bona. Però que havia sigut difícil, perquè a causa de l'accident i del coma no va conèixer el fill fins que el fill va tenir 22 anys.
Feia anys que jo no veia al Raimon, li havia perdut la pista. Per això ara em venia de gust veure'l, saber com li anaven les coses. Li dic que quan el vaig conèixer a ell, el seu fill tenia 4 anys, i vivien junts. Ell ja havia sortit del coma feia temps i ja havia passat per la majoria d'operacions. I que a partir d'aleshores durant anys els vaig anar veient de tant en tant, sempre junts, i que per tant allò dels 22 anys sense conèixer el seu fill no quadrava. I llavors ell em diu que potser sí, que no en faci cas, que de vegades el seu cap no li rutlla.
També li pregunto que com s'ho fa per viure sol i tenir-ho tot controlat, la casa neta i endreçada, i la gestió del menjar. I em diu que a ell li agrada molt l'ordre, la netedat, i també cuinar, que abans de l'accident era cuiner, i que un dia a la setmana es dedica a cuinar i a endreçar la casa.
L'endemà parlo per telèfon amb la Lourdes, la mare del seu fill, la que era la seva parella quan va tenir l'accident, i que ho va seguir sent fins que ell va ser capaç d'assolir l'autonomia actual, ja fa bastants anys. Llavors ella va dir que es volia separar, perquè estava esgotada, perquè necessitava respirar. Ella va començar a viure pel seu compte, però en cap moment es va desentendre del Raimon, se'n va seguir ocupant, i fins ara.
També feia anys que no parlava amb la Lourdes. Es queda bocabadada, quan li explico la conversa amb el Raimon. Diu que gairebé tot és mentida, que qui cuina i li fa la compra i li endreça la casa és ella, que hi va un cop a la setmana i li ho deixa tot a punt. I que la història de la mare biològica del nebot adoptat és també mentida, que ningú no en sap res, de la mare d'aquell nen.
Són més les coses que el Raimon m'havia explicat i que després ella nega o contextualitza. Sense enfadar-se. Ella és de molt bona pasta. Em diu que no sap per què el Raimon de vegades diu les coses que diu. Li dic que deu ser una conseqüència de l'accident, i llavors ella diu que ves a saber, "però que abans de l'accident ja era així", sempre amb la tendència a exagerar les coses, a fantasiejar sobre ell mateix i a voler ser protagonista.
Suposo que el que li passa al Raimon és a mitges inconscient i conscient, que de vegades es deu fer un embolic amb les coses que s'ha inventat i les que no. I és que per a mentir bé cal habilitat (habilitat mentidera) i bona memòria, i a ell li fallen tant l'una com l'altra.
En qualsevol cas, digui el que digui el Raimon, la Lourdes seguirà fent el que fa, perquè el que ella és, sobretot, és una molt bona persona.
