"No controlem la memòria, perquè no controlem la vida. (...) En tot present habita el passat. (...) Som éssers fragmentats que a poc a poc ens consolidem, però les esquerdes, les cicatrius i els traumes persisteixen. La qüestió és si serem capaços de conviure-hi." Joan-Carles Mèlich (1)
Quan era adolescent més d'una vegada, i més d'una persona, va abusar de la Belén. Era ja una noia insegura i fràgil, i aquells abusos sexuals li van augmentar encara més la seva inseguretat.
Pocs anys després dels abusos es va casar, molt jove, i el seu matrimoni va ser un infern. L'home amb qui es va casar bevia i la maltractava. Sense arribar a l'agressió física, però li feia la vida impossible, amb menyspreus i insults constants.
Quan la Belén ja no va poder més va agafar la filla que havien tingut, que encara no havia fet l'any, i va tornar a casa dels seus pares. No els va explicar el que havia estat passant. Ni el que seguia passant: havia quedat tan traumatitzada que de manera regular tenia malsons en els quals el seu marit la perseguia amb un ganivet per tal de matar-la. Aquests malsons van durar molts anys. Alhora, no suportava ni tan sols la proximitat de cap home, se li esborronava la pell si algun se li acostava.
Conec la Belén des de fa 40 anys, i al llarg d'aquests anys ens hem anat veient o parlant per telèfon de tant en tant. Sempre que ens hem vist ha sigut en un ambient de gran confiança i simpatia mútua.
Fa uns dies ens vam tornar a veure, i va ser aleshores quan em va parlar, per primer cop, d'aquests abusos i maltractaments. Després de 40 anys d'amistat. I va afegir que fins aleshores no ho havia explicat mai a ningú. Ni tan sols a la seva filla, amb la qual té molt bona relació. La Belén deu voltar els 70 anys, i la seva filla es deu acostar als 50.
Li vaig dir que em semblava que ho hauria d'explicar a la seva filla, que la filla es mereixia saber aquesta part de la història de la seva mare. Em va dir que no ho veia clar, que no volia atabalar la seva filla carregant-li aquest pes, que creia que era millor que la filla desconegués aquesta part tan dura i dolorosa del seu passat.
Li vaig tornar a dir que creia que s'equivocava. I que a més, si li ho explicava, també seria bo per a ella mateixa, perquè explicar les coses que ens fan mal (o ens n'han fet), compartir-les, és una manera d'alleugerir una mica el mal que ens fan aquests mals.
També li vaig dir que, si ho explicava a la filla, no havia de tenir por dels efectes de la seva revelació, perquè una cosa és voler explicar uns fets, i una altra fer-ho des de la queixa, amb la intenció de fer llàstima, però que ella no era així, no ho havia sigut mai. Que la filla, quan ho sabés, sens dubte s'entristiria, però que segur que li agrairia que li ho hagués dit. (2)
Aquest dia de confidències inesperades, la Belén em va dir que no sabia com era que m'estava explicant tot allò, com era que li havia sortit de fer-ho. I jo li vaig dir que la llàstima era que no hagués trobat abans els moments, les persones, amb les quals ser capaç de parlar-ne.
Li vaig dir a la Belén que no plorava perquè no sóc de llàgrima fàcil, però que m'havia trasbalsat molt tot el que m'havia explicat. Tant els fets com el silenci, el seu silenci de tota la vida. Li vaig dir que els mals, convertits en secrets i mantinguts secrets, encara són més dolorosos. Que els mals s'han de poder parlar (que s'ha d'intentar parlar-ne), amb persones de confiança, per tal d'alleugerir-nos de part del seu pes.
Aquests fets traumàtics de la seva joventut no només li van deixar una profunda petjada emocional que encara perdura (amb episodis depressius que s'han anat repetint al llarg dels anys), sinó que també li han provocat uns problemes físics importants (no és cap secret que les emocions malaltes també poden emmalaltir-nos el cos, a cadascú segons els seus punts fràgils).
La Belén venia d'una família molt humil, no va poder estudiar més enllà de l'escolarització bàsica. Quan ha treballat sempre ho ha fet en feines no qualificades, mal pagades, dures i precàries. De manera que la seva fragilitat física (de petita ja era una nena més aviat malaltissa), augmentada a causa de la seva fragilitat emocional (i de les repercussions d'aquestes emocions sobre el seu cos), encara li ha fet més dura la seva vida laboral.
En relació als seus malestars i als seus silencis, el dia aquest que vam parlar la Belén es va referir també a una mena de sentiment de culpabilitat pel fet de no haver estat capaç d'imposar-se i no permetre els abusos i maltractaments que va patir. És un altre sentiment que de vegades, massa vegades, tenen les dones que han passat per experiències semblants, un sentiment que lamentablement contribueix a fer encara més difícil la visibilització d'aquests casos.
Els abusadors i maltractadors, a sobre del mal que fan es veuen beneficiats per aquestes seqüeles paralitzants dels seus actes: ells queden protegits i impunes gràcies al silenci de les seves víctimes, i les víctimes esdevenen doblement víctimes.
--
(1) L'experiència de la pèrdua. Arcàdia Editorial, 2017 (p. 36, 37, 38)
(2) La filla també la conec, sé com és i estic convençut que reaccionaria tal com penso... de fet, si la seva mare mor abans que jo sense haver-li explicat aquests fets, segurament llavors li explicaré jo a la filla aquesta part de la història de la seva mare.
