Hem fet agrupacions d'estrelles i a aquestes agrupacions els hem posat noms. D'aquesta manera, amb les estrelles agrupades ens és més fàcil, quan mirem el cel, orientar-nos, saber que al costat d'una estrella determinada n'hi ha d'haver unes altres, concretes. I que al costat d'una constel.lació hi ha d'haver les constel.lacions que sempre l'envolten.
L'invent de les constel.lacions ens ajuda a fer comprensible la composició del firmament. Però les constel.lacions no existeixen, o més ben dit, només existeixen com una invenció o convenció nostra.
Les constel.lacions, a més d'invencions, són invencions arbitràries. És a dir, tenim la constel.lació de Cassiopea, la d'Orió, o la del Carro Gran, però si haguéssim agrupat les estrelles de forma diferent (o afegint estrelles a una constel.lació, o traient-ne) els dibuixos de les constel.lacions serien uns altres. Les estrelles del cel que veiem seguirien sent les mateixes, però el nostre mapa mental celeste seria diferent.
Les etiquetes psiquiàtriques, sobretot les de l'àmbit dels trastorns de la personalitat, són com les constel.lacions: són invencions que ens permeten ordenar "el firmament dels símptomes". Comparteixen amb les constel.lacions de les estrelles, en gran mesura, la mateixa característica de "l'arbitrarietat d'agrupació".
Això vol dir que les etiquetes, en tant que inventades i arbitràries, són inútils? En absolut. Igual que les agrupacions de les constel.lacions pel que fa a les estrelles del cel, les etiquetes psiquiàtriques ens poden facilitar tenir una visió panoràmica de tots els símptomes que conformen "el firmament dels problemes mentals". I també ens poden donar pistes sobre el fet que alguns símptomes concrets moltes vegades van acompanyats d'uns altres símptomes concrets.
El conflicte apareix quan convertim aquestes etiquetes (aquestes invencions, aquestes pistes, aquests mapes), en una doctrina, i en el pitjor dels casos, quan d'aquesta doctrina en fem "un dogma de fe psiquiàtric". Llavors, aquesta religió mèdica pot fer molt mal. A les persones "víctimes de l'etiquetatge".
Perquè d'aquesta manera les persones etiquetades són convertides en "malaltes de X" (el que sigui, trastorn límit, obsessiu-compulsiu, evitatiu, narcisista, etc.). Aquesta esdevé la seva característica principal. Ja no són vistes, "en primer lloc i fonamentalment", com a persones cada una amb les seves múltiples i sovint subtils peculiaritats (unes peculiaritats moltes vegades sense cap relació amb l'etiqueta assignada).
En aquests casos, els professionals, condicionats pels seus impulsos etiquetadors (simplificadors), esdevenen incapaços d'escoltar, acompanyar i ajudar "de la manera que caldria" les persones amb problemes mentals. I a més afegeixen als malestars propis d'aquestes persones, el nou malestar de la incomprensió. Un malestar que als afectats "els és afegit des de fora", i precisament per part de les persones el paper de les quals és procurar reduir els malestars, no multiplicar-los.
