L'Abel el vaig conèixer fa anys, quan vaig començar a anar a veure l'Elisabet a la residència psiquiàtrica en la qual llavors vivien els dos, junt amb vuitanta persones més. L'Abel tenia les seves idees estranyes i fantasioses, però era simpàtic i tenia una mirada encara amb espurnes de vida. De vegades també estava absent, desconnectat de tot.
L'Abel sempre deia que no volia estar a la residència, que confiava poder-ne sortir. Vivia amb aquesta esperança, una esperança que li donava forces per anar vivint el dia a dia. Però era evident que l'Abel estava condemnat a envellir i morir a la residència: el sistema de salut mental del qual depenia la residència no tenia previst cap opció alternativa per a ell (ni per a les altres persones com ell). No dic que en aquests casos sigui fàcil una alternativa, només constato una realitat, en concret la realitat de l'Abel, o la de l'Elisabet.
Al llarg dels anys de mica l'Abel en mica es va anar deteriorant i se li va anar apagant la mirada. Seguia amb el seu desig de poder sortir de la residència, però suposo que cada vegada tenia més interioritzat que era molt poc probable un canvi. Suposo que cada cop se sentia més derrotat.
Fins que suposo que va perdre l'últim fil d'esperança, i va decidir deixar de menjar. Ja no esperava res, només volia morir-se. I ho deia. Per sort, no se'l va obligar a menjar. Se li deia que mengés, se li insistia, però no se l'obligava. Em sembla que darrerament també tenia algun problema físic complicat, potser les seves expectatives de vida de tota manera ja eren restringides. És probable que fos així, i que això afavorís que li respectessin la seva decisió de no menjar.
(hi ha casos de persones grans i deteriorades que malgrat les seves nul.les ganes de viure les obliguen a fer-ho, de vegades de manera violenta, lligant-les, intubant-les... de vegades l'últim tram de la vida d'algunes persones és d'una sordidesa i crueltat incomprensibles).
Sense menjar, l'Abel de mica en mica es va anar consumint. I finalment va poder marxar de la residència, de la única manera que podia fer-ho. Finalment va trobar la manera de poder descansar. Encara no tenia seixanta anys. Quan vaig saber que l'Abel s'havia mort me'n vaig alegrar.
Recordo l'Abel, al principi de tot, un dia al pati de la residència, dient que "a la gent que estem aquí no ens vol ningú". En el seu cas no era del tot cert, la seva mare, una dona que s'acostava als noranta anys, gran i cansada, l'anava a veure cada setmana, i des que el van traslladar a la nova residència hi anava més, dos cops cada setmana. Quan ella l'anava a veure ell sempre li deia que volia sortir. I ella, desolada i trista, tan derrotada com ell, li deia que no es preocupés, que tingués paciència, que tot s'arreglaria...
