Fa uns mesos, l'Adrià va decidir jubilar el seu ordinador. Era un ordinador molt vell i cada cop anava més malament. M'ho va explicar i li vaig dir que em semblava una bona idea, que el millor que podia fer era dur-lo a una deixalleria. De fet, com que el feia servir molt poc, li vaig dir que si el llençava no calia que se'n comprés un de nou, que quan li calgués fer alguna cosa podia venir a casa. Sempre que volgués.
Quan li vaig parlar de la deixalleria vaig veure que dubtava. Sense que ho digués de manera clara, vaig entendre que el preocupava que si el duia a la deixalleria després algú pogués mirar la informació que hi havia a dins de l'ordinador. Una informació que de fet era força irrellevant, un grapat de fotos intranscendents, uns textos recollits d'alguns diaris digitals i unes poques cançons. Només això, no res important ni comprometedor.
Llavors, com que ell amb l'ordinador s'hi entén molt poc, li costa entendre com funciona, em vaig oferir per esborrar-li aquells arxius. De manera que vam quedar un dia i ho vaig fer jo, els vaig eliminar i després vaig buidar la paperera de reciclatge, alhora que li anava explicant el que anava fent.
Però em va semblar que seguia dubtant, de manera que li vaig explicar que hi havia una altra manera més dràstica d'esborrar totes les dades, que era formatar el disc dur. Que d'aquesta manera no quedava res de res. I llavors ho vaig fer, vaig formatar el disc dur, ho vaig liquidar tot. I em va semblar que quedava solucionat el tema, que ell ja estava tranquil i que quan li anés bé ja podria dur l'ordinador a la deixalleria.
Al cap d'uns dies, però, em va trucar. Em va dir que un conegut li havia dit que la millor manera d'assegurar-se que ningú pogués veure mai més el que ell havia tingut a l'ordinador era obrir el disc dur i fer malbé els discos magnètics on s'emmagatzema el sistema operatiu i totes les dades.
Li vaig dir que era veritat, que no em semblava necessari però que si volia es podia fer, i vam quedar que ho faríem. El dia que vam quedar, després de treure la tapa de la torre de l'ordinador, vaig desconnectar el disc dur, vaig descargolar les fixacions i el vaig treure. Un cop tret, vaig descargolar la tapa del disc dur, vaig apartar el braç gravador i vaig treure els dos discos magnètics superposats de dins.
Llavors, l'Adrià els va agafar i, amb un paper de vidre (seguint les indicacions del seu conegut), es va dedicar a fregar els dos discos, per les dues cares, ben fregats i refregats, amb dos papers de vidre diferents, un de gra més fi i un altre de ben gruixut, per tal d'assegurar l'eficàcia de les ratllades.
Després no sé què en va fer, dels dos discos ratllats, no m'ho va dir. Algun dia potser li ho preguntaré, perquè potser (no m'estranyaria) va seguir dubtant de la impossibilitat d'accedir a les seves antigues dades, malgrat les manipulacions sofertes per les restes del disc dur. Potser no va dur aquelles restes de disc dur a la deixalleria ni les va llençat a cap contenidor. Potser encara segueix guardant els dos discos magnètics ratllats, "per si de cas".
De vegades l'Adrià gestiona aspectes de la seva vida d'aquesta manera obsessiva. No en faig massa cas, i no em preocupa dedicar temps, si cal, a alguna d'aquestes històries. Perquè en aquests casos l'important de debò no és el fet, per exemple, de desmuntar i desballestar un disc dur, sinó el fet de compartir una estona amb l'Adrià. Fent el que sigui, és igual.
L'important és que hi hagi aquest espai de trobada, en el qual, si li ve de gust, pugui parlar del que vulgui. I si ve a tomb, "parlar també" d'alguns dels seus secrets més ben guardats, dels quals no s'atreveix a parlar-ne amb gairebé ningú. Parlar de les al.lucionacions o deliris que de vegades li fan la guitza. Unes vivències conflictives que, si es coneixen, fan que sigui més fàcil entendre per què de vegades té alguna de les obsessions que té. Com aquesta de les dades del disc dur.
Durant aquestes trobades amb ell, si apareix el més petit indici de confidència, sobretot escolto. I si al final dic alguna cosa no és mai per relativitzar ni jutjar el que ha explicat. Només li dic (si és que li dic alguna cosa) que si pot, ha d'intentar trobar la manera que aquests pensaments i veus interfereixin el mínim possible en la seva vida quotidiana. De la millor manera que puc intento dir-li que no es tracta tant d'intentar rebutjar aquestes vivències (cosa que a més és impossible), sinó de procurar que no l'afectin massa. Com si fes "mindfulness", deixar-les passar, com si fossin una pel.lícula. (1)
Per això és útil fer la feina inútil de desballestar un disc dur. Perquè potser, entremig, mentrestant es pot obrir alguna escletxa en el castell dels pensaments i les emocions secretes de l'Adrià. Uns pensaments i emocions que a ell li fa pànic que siguin coneguts, i que alhora també té la necessitat de poder compartir amb algú. Encara que només sigui una mica, una punta, alguna vegada.
I en qualsevol cas, si no hi ha aquestes escletxes (val a dir que en general no apareixen, que n'hi hagi és l'excepció, no la regla), la inversió de temps sempre és profitosa, perquè com a mínim l'excusa del disc dur (o del que sigui, segons el dia) fa possible aquests espais de conversa i socialització.
I de bromes i ocurrències tontes. De vegades amb l'Adrià riem molt. I això és fantàstic, perquè aquestes rialles ens alimenten als dos!
--
(1) Dic que és impossible anul.lar del tot les al.lucinacions i deliris (en casos com el de l'Adrià) perquè l'anul.lació absoluta (amb un augment de medicació) el normal és que vagi aparellada amb una anul.lació paral.lela de tota la persona, de la seva capacitat de pensar, de sentir, de mantenir l'estat de vigília, amb un mínim de gust i curiositat per les coses, etc. Amb la medicació en aquests casos cal fer pactes, decidir (l'afectat, no el professional, i normalment és al revés) les dosis, assumint els riscos i les limitacions de l'opció triada. Però aquest és un tema prou complicat, i alhora transcendental, de manera que si de cas ja el reprendré un altre moment.
