La relació amb el nostre passat (quan aquest passat és conflictiu), la necessitat de la seva verbalització, feta amb l'objectiu de desactivar-ne la seva càrrega de vegades esclavitzadora (i que com a tal de vegades ens condiciona encara el present), és igual d'important que sigui feta tant si el passat conflictiu és real com si no ho és.
La incidència desestructuradora sobre el present pot ser la mateixa en els dos casos. Perquè si el passat no és real però el "sentim" com si ho hagués sigut, si vivim aquella conflictivitat com a real, automàticament per a nosaltres es converteix en tant real "com si realment hagués passat". I les conseqüències sobre la nostra vida emocional també són igual de reals.
Adonar-nos d'aquesta diferència i alhora d'aquesta similitud (una cosa va passar, o no va passar, però en els dos casos se sent com a real, es té el mateix convenciment que va passar), reconèixer "el mateix pes" que en els dos casos pot tenir sobre el present, és fonamental de cara a poder entendre la necessitat de construir i oferir, quan cal, un espai d'acollida en el qual es pugui exposar "allò sentit com a real".
Un espai per a aquesta expressió de les emocions que ha d'estar lliure de judicis sobre la realitat o la irrealitat dels fets, i que alhora no ha de contenir judicis de valor sobre les característiques d'aquests fets. Un espai en el qual ha d'existir la possibilitat de parlar i la confiança i complicitat de sentir-se escoltat, sense cap més propòsit que aquesta facilitació de la manifestació de les paraules. (1)
Allò sentit "i que potser no ha existit", si està ben arrelat, sobretot quan ja no hi ha la possibilitat de saber "què va passar" (és a dir, la realitat dels fets, al marge de la realitat sentida), situa les persones en aquesta situació en el mateix punt de conflicte, exactament el mateix, que el d'aquelles que han viscut realment una experiència conflictiva.
--
(1) El grau d'importància que els professionals de la salut mental atribueixen als traumes de la infantesa (abusos sexuals, maltractaments, abandonaments) com a causa circumstancial o fonamental en les històries difícils d'aquestes persones, pot estar relacionat amb la consideració, o no, d'aquests abusos "sentits" (que potser no han existit però que és viuen com a reals). Uns abusos (insisteixo, encara que no siguin reals) dels quals els professionals potser n'ignoren el pes que representen per als afectats, en la mesura que ells, els professionals, no han sabut, o no han pensat que calgués, afavorir aquestes confidències (això alhora potser també està relacionat amb l'índex de fracàs o de pobres resultats d'algunes de les persones amb trastorns de la personalitat que fan intents de teràpia).
