Durant molt de temps m'he interessat pels tractaments de tipus cognitiu conductuals, potser fins i tot m'hi he obsessionat (en la mesura que he tingut poca curiositat per explorar i avaluar altres opcions). Ara, després d'anys, i sense que hagi minvat gens el meu interès pels plantejaments cognitiu conductuals, basats en el "aquí i ara" com a estratègies per a abordar els trastorns de la personalitat, m'he adonat de la necessitat de començar a obrir alguna altra finestra.
En relació a les vivències del passat problemàtiques, ara m'adono més de la importància que té la seva verbalització. La catarsi, en espais protegits, d'allò que ens fa mal del passat, d'allò que potser ni ens atrevim a dir-nos a nosaltres mateixes, de tant que ens angoixa o trasbalsa, sobretot quan correspon a l'etapa de la nostra infantesa, quan érem més vulnerables. D'allò que de vegades fins i tot ens n'avergonyim, perquè també ens podem sentir avergonyits del que ens ha passat, no només del que hem fet.
Obsessionat amb el present, en l'aquí i ara, havia relativitzat una mica "que el passat també és part del present", i que si no donem la importància que els correspon a les ferides biogràfiques (en la mesura que només ens interessem per les seqüeles d'aquelles ferides), ens exposem a hipotecar les expectatives de futur. Perquè les expectatives de futur són difícilment compatibles amb la relativització o la negació de la totalitat de la persona.
Passat i present. Perquè el primer forma part del segon. Una combinació que pot ser complicada de gestionar, perquè també hi ha el perill de quedar-se en l'estadi de llepar-se les ferides. De manera que sense oblidar les petjades i les ferides del passat, cal anar aprenent a que les ferides no paralitzin, per tal que el seu record i seu reconeixement, en lloc de ser un fre, es pugui convertir en una palanca cap a àmbits d'autonomia, de benestar i de llibertat més grans.
En aquest punt, llavors els riscos (com passa sovint) són dos, el de l'excés de simplificació (si llencem pel desaigüe peces imprescindibles del trencaclosques de la pròpia vida) i el de l'excés de complexitat o defecte de lleugeresa (si som incapaços de desempallegar-nos d'allò que ja no són res més que inutilitats o escombraries).
Per trobar el punt just no hi ha receptes magistrals, o suposo que només aquesta: estar sempre atent, i anar corregint el rumb tantes vegades com calgui.
Per a mi, en aquest cas la rectificació ha consistit en posar més atenció a una visió "de tipus psicoanalític" en relació als conflictes i els sofriments de les persones. I avui puc dir que aquest punt d'inflexió m'ha suposat un enriquiment, una ampliació dels marcs i dels recursos conceptuals, i alhora pràctics, a l'hora de gestionar situacions relacionades amb persones amb trastorns de la personalitat. (1)
--
(1) Faig servir la paraula "psicoanalític" perquè em sembla adequada per referir-me a aquests mons emocionals ocults (que requereixen ser reconeguts i expressats per tal de poder viure més en pau amb un mateix i de manera més operativa), però no sé si en relació a l'escenari que he exposat és la paraula més encertada. Al títol he fet servir la paraula "psicodinàmica", un tipus de teràpia derivada de la psicoanàlisi, més breu i enfocada a conflictes actuals de l'usuari (amb moltes variants segons els diferents terapeutes, algunes amb grans similituds amb les estratègies cognitives conductuals).
