Torno al tema de l'espai de la verbalització i de l'escolta sense judicis de què havia parlat (en relació als abusos reals "o percebuts").
És a partir del punt d'haver pogut verbalitzar i explicar allò que aclapara, quan es pot passar a una altra etapa. En la qual, per exemple, les eines cognitives conductuals poden mostrar la seva eficàcia.
Les intervencions cognitives conductuals estan orientades a objectius concrets, i poden ser intervencions molt efectives. Però segurament, en els casos de les persones amb transtorns de la personalitat (o amb alguns trastorns de la personalitat concrets) hi ha d'haver abans aquest espai per a la paraula "sense judicis i sense objectius". Sense cap més objectiu més enllà de la utilització d'aquest espai per a la confidència i l'alleujament.
Aquest espai ha d'oferir la possibilitat que es puguin construir uns fonaments "previs" als fonaments següents, els propis de l'espai cognitiu conductual. Uns fonaments previs, el de les confidències i dels alleujaments emocionals, en molts casos absolutament imprescindibles.
D'altra banda, he fet una exposició lineal, i és possible que la realitat molts cops (potser sempre) no permeti aquest recorregut unidireccional, sinó que obligui a un seguit d'anades i vingudes entre l'espai de les confidències (i les motxilles del passat), i l'espai de l'aquí i ara, amb metes concretes (a través del treball cognitiu conductual).
És possible que fins i tot, malgrat que els primers fonaments haurien de ser els de la verbalització (i del reconeixement) de les ferides del passat, abans calgui començar posant part dels segons fonaments (els de tipus cognitiu conductuals), per tal de, des d'ells, ser capaç d'atrevir-se a abordar llavors el dolor de les ferides. Perquè de vegades les ferides fan tant mal que sense un entrenament previ sobre com gestionar aquest mal, el pànic a fer visibles les ferides pot ser tan gran que paralitzi completament.
Unes ferides que a més, abans de fer-les visibles a algú altre verbalitzant-les, primer cal "fer-se-les visibles un mateix", rescatant-les potser del pou de la inconsciència, on (en un moment de la vida massa complicat) la necessitat de sobreviure es possible que les hagi sepultat.
