L'Oriol de vegades té reaccions irades, violentes. Immotivades, o com a mínim del tot desproporcionades. En general només es tracta d'agressions verbals, gestuals, però sense arribar a l'agressió física. És bastant conscient del que li passa i de les conseqüències adverses d'aquests episodis. Per exemple, que els seus coneguts es cansen d'ell a causa dels seus descontrols, o que a causa d'un episodi d'aquests perd la feina, quan en té.
Arrossega aquest problema des de fa molts anys. És conscient que necessita ajuda i, des de fa un temps, de tant en tant es troba amb una psicòloga, amb la qual hi ha establert una bona relació.
La psicòloga li diu que el veritable problema seu no són les explosions d'ira, sinó el malestar que les provoca. Un profund malestar barrejat, o alimentat, sobretot per unes idees distorsionades sobre "com l'hauria de tractar la vida" o sobre "com hauria de ser ell".
Li diu que el seu malestar és normal perquè la seva vida de fàcil no ho és: tot és complicat, tot li suposa un esforç. D'entrada, tant relacionar-se amb ell mateix com relacionar-se amb els altres. I a causa d'aquestes dificultats, a sobre, la seva vida és molt solitària, d'una solitud sobrevinguda, no volguda i molt dura de suportar.
Li diu que davant d'aquesta realitat té dues opcions, quedar-se amb les reaccions i els automatismes disfuncionals que té integrats, i que només li generen malestars amb ell mateix i conflictes amb els altres, o buscar una forma de reaccionar diferent.
Fa poc la psicòloga li va dir que aquesta segona opció hauria de passar per tenir una actitud més realista cap al seu entorn i les limitacions de la seva vida, acompanyada alhora d'una actitud compassiva cap a ell mateix. Va posar l'accent en aquesta actitud compassiva, comprensiva cap a les seves dificultats. És a dir, li va dir que ha de reconèixer les seves dificultats i les seves limitacions, acceptant-les amb realisme. Sense buscar culpables, perquè buscar culpables és estèril, o pitjor que estèril, és alimentar la possibilitat de l'aparició dels retrets irats, les fúries i els descontrols.
Li va dir que en lloc d'enfurismar-se amb la vida o la gent, en lloc d'obsessionar-se amb les culpabilitats i els retrets, s'ha de compadir d'ell mateix, d'una manera realista, en la mesura que la seva vida és tant difícil. Que ha de compadir-se, però, sense victimismes, d'una manera serena.
Li va dir, de fet, que el seu problema és que no plora, i que de vegades plorar és necessari. Que de vegades poder plorar és imprescindible. Que plorar en el seu cas podria ser una forma d'alleujar-se, una via adequada per controlar el seu malestar, una forma de canalitzar-lo d'una manera més apropiada. Que compadir-se i plorar podria ser la seva via alternativa, la forma d'evitar l'aparició de les conflictives explosions d'ira.
Li va dir que acabar plorant, en lloc d'acabar en ple descontrol de crits i retrets, és una opció possible. No és fàcil, perquè això requereix un aprenentatge laboriós, però és possible. Sobretot és possible quan, en una situació concreta, el malestar comença a créixer però encara no ha arribat al punt d'ebullició, perquè llavors, amb la fúria i els crits ja descontrolats, ja no hi ha res a fer. Però abans sí: si es detecta la proximitat del risc, amb una mica de sort i l'entrenament que faci falta, llavors hi ha temps per actuar. I evitar el que sempre havia semblat inevitable.
Els atacs d'ira de l'Oriol no són permanents, sinó puntuals, de tant en tant. És a dir, que l'alternativa d'autocompadir-se i ser capaç de plorar, en el seu cas també seria un recurs puntual. Perquè és clar, una autocompassió i un plor permanents no asserenen ni alliberen ningú, al contrari. Però aquesta ja és una altra història.
Tot això m'ho va explicar fa poc el pare de l'Oriol. De vegades hi ha algú que t'explica alguna cosa que per a tu és completament nova, una veritable descoberta. És el que m'ha passat aquesta vegada, amb aquesta idea de l'autocompassió i el plor com a alternativa (quan s'està en aquesta mena cruïlles emocionals) per tal de no acabar atrapat en una crisi de fúria i d'agressivitat com les de l'Oriol.
