L'Elisabet m'ho havia explicat més d'una vegada, però una cosa és que t'ho expliquin i una altra veure-ho. Ara ho veig, aquesta és l'escena: davant d'una porta tancada, uns vint-i-cinc homes i dones en fila reclamen a cor, tots alhora: "Volem sortir, volem sortir, volem sortir..."
Són els residents que tenen permís per sortir. D'edats diferents, entre trenta-cinc i gairebé setanta anys. L'hora de sortir són les deu, i són ja tres quarts d'onze. Tres quarts d'hora de retard, tres quarts d'hora en fila drets. Repeteixen la seva demanda. En veu alta i alhora resignada, amb les seves cares resignades, els seus posats resignats. La resignació d'haver assumit que malgrat algunes mostres de bona voluntat per part de la direcció de la residència psiquiàtrica on viuen, la realitat que s'imposa és la falta de personal, un personal migrat que per molt que s'esforci (i algunes de les auxiliars i infermeres s'esforcen molt) no dóna l'abast. (1)
Ben afilerats, amb les seves cares especials, les seves mirades o tics especials, alguns amb indumentàries també especials. Es queixen, resignats, amb aquesta resignació derrotada de saber que són com nens petits al pati d'una escola i que no els queda més remei que obeir la mestra. Alguns fa dècades que viuen a la residència, la majoria saben que no en sortiran mai. Surten els que són traslladats a altres centres semblants, o els que es moren.
Tinc entès que aquesta residència pública la gestiona una empresa privada. No tinc ni idea de mitjançant quina mena d'acords ho fa, i per tant tampoc sé a què o qui és imputable, d'entrada, l'obvia falta de personal de la residència, si a la mesquinesa de l'Administració o als interessos (mesquins) de l'empresa. L'únic que sé és que qui en paga les conseqüències són els residents, tant quan han de fer dilatades cuas per sortir com en molts altres moments. Viure a la residència és una successió de cues i d'esperes.
En aquest cas, tres quarts d'hora de retard, suposo que perquè en aquests moments no hi ha cap treballadora disponible que es pugui encarregar de controlar la sortida (per tal que només surtin els que tenen permís per fer-ho, amb la targeta corresponent que ho acredita). Tres quarts d'hora retallats de les dues hores que tenen per voltar pel carrer. Per descomptat, si es despisten a l'hora de tornar i arriben una mica més tard s'exposen a perdre autonomia, potser algun dia sense sortir. La importància d'incomplir els horaris és diferent, depèn de qui els incompleix. No és el mateix que els incompleixi la residència que els residents.
Suposo que per part de l'empresa que gestiona la residència, i de les persones que té contractades, hi pot haver la temptació de fer servir l'argument "de que són persones complicades", i que gestionar-les sovint costa més del que es pot imagina la gent que desconeix aquest món de les residències psiquiàtriques. (2)
És veritat, i tant que són persones que de vegades és complicat de gestionar-les. De vegades molt complicat, això ningú ho qüestiona. A veure, si no fossin difícils de gestionar voldria dir que no tindrien cap problema, i si no tinguessin cap problema no estarien "tancades" en una residència psiquiàtrica (només tenen permís per sortir una quarta part dels malalts interns, i aquest permís és condicional, està supeditat "al bon comportament"). (3)
Cada vegada que entro a la residència de l'Elisabet en surto trist. De vegades "encara més trist". Aquest cop és un dels dies especialment tristos.
--
(1) Dic que "en general" el personal contractat té una actitud implicada perquè també hi ha "alguna poma podrida", una cosa que no s'hauria de tolerar en un lloc així. Perquè si la vida de les persones ingressades ja és prou dura a causa dels seus problemes mentals i les condicions de l'ingrés (massificació, falta d'intimitat, horaris rígids, etc), només falta que una persona contractada (insensible o amargada, o amb mala baba), a sobre contribueixi a fer les coses encara més difícils i desagradables a les persones ingressades (i de rebot, a la resta de personal contractat, ja que com més gran és el malestar dels ingressats més difícil és gestionar el dia a dia de la residència).
(2) Fa uns dies van passar el reportatge "Veus contra l'estigma" (Sense Ficció, TV3), sobre la gestió de les persones amb malalties mentals importants. El resum era que el model de residències amb internaments de per vida avui estava desfasat, i que "una altra gestió és possible", de les persones amb aquests problemes. Potser un altre dia en parlaré amb més detall, del contingut d'aquest documental, perquè s'ho val.
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/veus-contra-lestigma/video/5691906/
(3) Continuant el que he dit a la nota anterior, un altra tema és el de "per què" només aquest petit percentatge d'usuaris té permís per sortir. Queda per a un altre dia (per què en aquests centres no hi ha un veritable programa de recuperació d'habilitats socials i d'autonomia? Per què no hi ha projectes de reinserció social? Per què...? Realment "només" és un problema de diners?).
