16 de nov. 2016

Tolerància dels abusos i autoprotecció

Hi ha familiars, en general mares, de persones amb problemes greus d'addiccions que aguanten situacions molt extremes, completament desballestades. Mares que de manera sistemàtica aguanten mentides, amenaces, insults, agressions, desordre, brutícia, robatoris... Durant anys, impotents, plegades a les exigències del fill o filla. La Consol, la mare del Claudi, n'és un bon exemple.

El Claudi deu tenir uns cinquanta anys, i des dels vint que té problemes amb les drogues, sobretot amb la cocaïna. És egoista, només es preocupa d'ell mateix, la seva obsessió és com aconseguir la dosi periòdica de cocaïna. No té cap interès per canviar de vida, cap propòsit d'intentar no mortificar tant la seva mare. I la seva mare li ho tolera tot.

La Consol s'ho passa molt malament, espantosament malament, però la possibilitat d'arribar-se a enfrontar de debò al Claudi per a ella és inassumible. Tant per la situació violenta que es generaria, i que li fa pànic, com per la por que li fa el que podria passar si ella plantegés un ultimàtum al Claudi, i llavors fos conseqüent: "O reacciones, o no et vull més a casa". Imaginar-se el Claudi vivint al carrer, passant fred, gana, brut, malalt... imaginar-se'l així fa que sigui incapaç de plantejar-se cap postura de força envers el Claudi. És un idea que no pot suportar, i per això fa anys que aguanta, i aguanta, i aguanta...

L'Aurora és la mare de l'Albert, i durant uns anys va patir molt, a causa dels problemes de l'Albert amb les drogues. Però el seu patiment va fer una evolució diferent que el de la Consol. Va arribar un dia que a l'Aurora se li va fer tan insuportable la situació que es va començar a plantejar, o més ben dit, va començar a sentir, que no podia seguir vivint d'aquella manera, i que s'estimava més no veure l'Albert. Si l'Albert es volia autodestruir, que com a mínim ho fes fora de casa, sense que ella el veies.

L'Aurora va tenir sort, no li va ser necessari arribar a l'extrem de fer fora de casa l'Albert, perquè abans d'arribar a plantejar l'execució de l'amenaça, l'Albert va acabar reaccionant i canviant d'actitud. Però d'altres mares o pares si que acaben complint l'amenaça; si m'he referit en concret a l'Aurora és només perquè és un cas que recentment he viscut de molt a la vora.

D'altra banda, l'Albert no va canviar de manera espontània o fàcil, de fet va vorejar la bogeria: va patir dos brots psicòtics (amb els corresponents ingressos en psiquiàtrics) i després del segon va ser quan va canviar radicalment. A partir de llavors va tenir clar que no havia de beure més ni tastar mai més el cànnabis, ja que en el seu cas era molt clar que el cànnabis era un desencadenant dels brots psicòtics (i l'alcohol un desinhibidor que a ell li facilitava el posterior consum de cànnabis). És també molt possible que en el seu canvi d'actitud hi influís el fet de percebre la determinació de la seva mare d'acabar actuant de manera radical. És molt possible.

La Consol i l'Aurora no són casos aïllats. Amb diferents graus i moltes variants, les dues tenen trets que en alguna mesura són presents en la majoria de situacions familiars d'aquest tipus.

D'altra banda, les seves no són reaccions o actituds racionals, sinó sobretot emocionals, provocades al capdavall pel mateix motiu: el desig de no patir, o de patir el mínim possible. Per a la Consol l'estratègia és la submissió a la dictadura, els desgavells i les arbitrarietats del Claudi, ja que per a ella el patiment més gran és imaginar-se el fill abocat al carrer, exposat a tot el que això comporta. És una possibilitat que l'esgarrifa tant, que fa que transigeixi amb els insults, els maltractaments, els robatoris, etc. El patiment d'aguantar tot això és menor que el d'imaginar el Claudi al carrer.

Per a l'Aurora l'estratègia millor per a minimitzar el seu patiment era no tenir a casa l'Albert, no veure'l. Sabia que no veient-lo també hauria patit, però sentia que menys, ja que no hauria hagut de suportar els disgustos i la desesperació de la convivència diària. Perquè pots suportar molts disgustos i frustracions si creus, o conserves l'esperança, que en un moment o altre les coses es desencallaran i començaran a anar millor. Si és així, pots aguantar moltes adversitats. Però si el panorama que tens al davant és el de la lenta autodestrucció diària i l'infern de la vida quotidiana, és fàcil que sigui més suportable no veure-ho, no viure-ho directament. Ja que no ho pots evitar, com a mínim tenir-ho lluny.

Hi ha persones que s'avergonyeixen de tenir aquests sentiments de l'Aurora, de defensar-se com ella, d'adoptar la seva actitud. Es pensen que són covardes, o que estimen menys els seus fills, pel fet de sentir això i, si és el cas, reaccionant al final així. Però no és veritat que estimin menys els seus fills, i les decisions extremes, si les acaben prenent, són perfectament legítimes: la funció dels pares és acompanyar els fills en el seu procés de desplegament de les seves potencialitats. Però no ho és, si és el que trien (o en el que s'abandonen), acompanyar-los en el seu procés d'autodestrucció.

D'altra banda, aquesta decisió tan dura, no només és legítima, sinó que estratègicament sovint també és la més sensata (si encara es conserva l'esperança que el fill arribi a reaccionar algun dia). Abocar la persona addicta a una situació extrema pot ser el que precisament necessita per ser capaç de reaccionar. Mentre que l'altra opció, la de la tolerància, la de la rendició diària a les exigències de la persona addicta, fa molt difícil que aquesta persona pugui arribar a canviar, precisament "perquè no en té cap necessitat": si ningú no li impedeix seguir fent el que li dóna la gana, per què ha de canviar?