El pallasso Carablanca, també anomenat Enfarinat, o Llest, representa l'ordre, les normes, la responsabilitat. L'August, el del nas vermell i grans sabates, és l'extravagant, absurd, provocador. Si el Carablanca és el representant del món seriós i adult, l'August viu en el món enjogassat dels infants.
L'Elisabet és la germana de la meva companya. Un cop a la setmana l'anem a veure. Quan hi anem, de vegades és com si féssim una funció. La meva companya fa el paper de Carablanca i jo el d'August.
L'Elisabet viu a una residència psiquiàtrica. Des de fa uns anys. En general està molt estable, de manera que té bastanta llibertat: pot sortir cada dia a tombar pel barri, anar a comprar tabac, a prendre algun cafè, a mirar les botigues... Està força estabilitzada però també té mals moments, de tant en tant. De vegades es fica en embolics, és complica la vida, la complica als altres... Quan passa això, llavors perd part de la seva autonomia o llibertats, perquè els responsables de la residència les hi retallen. Temporalment. I llavors no s'ho passa bé, perquè li sap greu haver-se ficat en embolics i també n'hi sap tenir menys autonomia.
Quan les coses no van bé, de vegades toca dir-li alguna cosa (per mirar que si és possible no es repeteixin els embolics, o per intentar que mentre duren els mals moment no es facin tan feixucs). L'Elisabet és una dona de seixanta anys, però en alguns aspectes és com una nena petita. De manera que, en aquests casos, no sempre és fàcil trobar el punt just dels comentaris, el punt just d'intentar fer-li veure que hi ha coses que no poden ser, i alhora no passar-se de la ratlla amb els sermons. Cal trobar la forma de dir les coses amb mesura, de manera tranquil.la: enfadar-se no serveix de res (i a sobre empitjora les situacions).
Cal dir, però just el que cal dir, en el moment que cal, i de la manera que cal. Si pot ser. Com a mínim intentar-ho. No és sempre fàcil.
En aquests casos, Carablanca i l'August són uns bons aliats. Els dos junts, perquè Carablanca en solitari seria feixuc, i l'August en solitari seria una tonteria que no estabilitzaria res. En solitari, ni l'un ni l'altre serien positius, constructius.
Amb els anys, els dies de visita hem anat introduint-nos en aquesta mena de funció: Carablanca (la meva companya), l'August (jo), i l'Elisabet, "el nostre públic", a la qual intentem dir-li el que cal, si cal, però desdramatitzant aquests moments, buscant contrapesos, salpebrant o ensucrant els moments, passant de la paraula seriosa a la broma. I el resultat en general és bo, perquè surt un equilibri força interessant, entre seriositat i pallassada.
En "el guió" hi ha sempre la intenció que la trobada acabi, per dir-ho seguint en el context de les actuacions de pallassos, amb un "número musical" en què els tres ens ho passem bé (acabar amb una "lliçó"seria un desastre!). No tenim acordió ni saxo, però l'ambient que de vegades aconseguim s'hi assembla: engrescats amb l'actuació ens ho passem bé, de debò, sense fingiments. Amb rialles tan sonores com les dels infants de la pista dels circs quan actuen els pallassos.
Fent-ho així, l'Elisabet és capaç d'escoltar la seva germana, i d'estimar-la malgrat que de vegades li digui (perquè li ha de dir) coses que a l'Elisabet potser li incomoda sentir. I d'escoltar-me també a mi, que a més de dir les pallassades de rigor també vaig deixant anar mostres de suport a la intervenció de la meva companya.
Val a dir que és una fórmula que funciona perquè "el públic", l'Elisabet, és un bon públic, amb predisposició a la rialla, per mica que la funció estigui ben encarrilada i compensada. Sense l'actitud col.laboradora de l'Elisabet, per molt que ens esforcéssim per fer de Carablanca i d'August, posant-hi tota la nostra energia i picardia, la funció no rutllaria.
D'aquesta manera, amb aquest format de visites (no sempre, ni tota l'estona, però per mica que podem mirem que no se'ns oblidi) aquesta part del dia es converteix per a l'Elisabet en una bona estona. Per a ella, i per a nosaltres també.
I qui dia passa any empeny...
